Abandonar la llengua familiar, per què?

L’article de Gemma Castanyer al Criatures del 19 de novembre explicita una situació minoritària -pares catalanes que adopten l’anglès com a llengua familiar- que crec paga la pena d’analitzar una mica.

Quan els pares del reportatge van decidir no transmetre als fills la seva llengua (familiar o materna) segur que es van fer moltes preguntes, van buscar informació, en van parlar amb amics i familiars i, així i tot, van decidir que el millor per als seus fills era educar-los en una altra llengua. Els motius que els van impulsar són tan diversos com situacions possibles i no entro a valorar cap situació en concret, però sí la tendència i els possibles motius.

En primer lloc diré que aquest és un fenomen relativament freqüent, especialment quan la família resideix en un entorn on les llengües de relació són diferents de les familiars; en aquest context, les segones generacions, en força casos, fan el canvi de llengua i es trenca la transmissió de les llengües i cultures familiars. La pressió de la llengua del territori hi contribueix i també, la consideració dels parlants sobre la pròpia llengua; algunes idees associades a les llengües són: és un dialecte, no una llengua; és una llengua rural; és una llengua antiga que no té cultura, és una llengua no útil; aquesta llengua no és important,… Aquestes idees sobre les llengües (sobre algunes llengües) no són més que prejudicis que posen de manifest les relacions de poder, no entre les llengües, sinó entre les comunitats lingüístiques. Aquest, en part, pot haver estat el cas de llengües ben properes a nosaltres com el gallec a Galícia, el català al Rosselló, l’occità al sud de França o a la vall d’Aran,… i de tantes altres llengües, com el quítxua; es tracta, gairebé sempre de llengües sense un estat associat.

Ara bé, casualment, quan la llengua familiar és el castellà, l’anglès o el xinès o… alguna de les “llengües internacionals prestigiades”, l’abandonament de la llengua familiar no es dóna, si més no, amb la mateixa freqüència i intensitat. Els parlants nadius d’anglès, castellà o xinès, difícilment consideren que les seves llengües no són importants, que són dialectes o que no són útils. És així com els parlants d’aquestes llengües difícilment abandonen la seva llengua, i menys encara, deixen de transmetre-la als seus fills. D’alguna manera doncs, les relacions de poder entre comunitats contribueixen a la desigualtat entre llengües, i entre parlants.

Des d’una altra perspectiva, convé recordar que transmetre la llengua és també transmetre el pòsit cultural que hem anat aprenent, sense adonar-nos-en : des de les celebracions familiars, les festes populars (en el nostre cas per exemple, les nadales o els poemes de Nadal), però també els contes, els jocs de paraules (les endevinalles, les cançons infantils….) els personatges, les dites, els jocs de carrer…. Es tracta d’un gran rerefons cultural que, sense ser-ne conscients ens arrela en un espai i ens permet compartir referents culturals amb l’entorn -proper quan es viu al territori d’on procedeix la llengua familiar-. Aquestes arrels, és difícil fer-les amb les altres llengües que al llarg de la vida aprendrem; no és impossible, però l’esforç serà molt gran. El que potser sí que pot esdevenir un problema és la manca d’arrels, és a dir, quan en la llengua transmesa a la llar no s’ofereixi tot aquest rerefons, que no és només una qüestió d’accent, de varietat lingüística, de riquesa de vocabulari o fins i tot, d’adequació d’ús.

Tornant però al cas de les famílies catalanes que adopten l’anglès com a llengua familiar, em pregunto: I si el problema no és que a l’escola catalana actual els aprenentatges lingüístics no donen resposta a les “necessitats” o a les expectatives familiars?.

El coneixement de llengües és una de les competències més ben valorada, en un context de globalització i d’intercanvis permanent, per part de les institucions nacionals i internacionals, les organitzacions, les empreses… i les famílies. La consideració que l’anglès és una llengua important (per a la comunicació internacional, per a la millora professional, per a ….) és compartida per tothom. I potser, els pares que decideixen fer de l’anglès la seva llengua familiar, ho fan pesant en suplir les limitacions del sistema educatiu. Potser aquests progenitors saben que, en poques ocasions, l’aprenentatge de l’anglès dins el sistema educatiu actual garanteix unes bones competències lingüístiques i, atès que ells sí que en tenen un coneixement suficient, minimitzen els dèficits escolars. (Algú hauria de comptabilitzar quantes hores –i diners– hauran d’invertit bona part dels alumnes de l’ensenyament públic per adquirir unes bones competències comunicatives en anglès). Si aquest és, en part, un dels motius que han impulsat algunes famílies a prendre aquesta decisió, els responsables del sistema educatiu n’haurien de prendre nota i resoldre aquest dèficit endèmic que, cada dia més, esdevé un nou element d’exclusió d’una part de l’alumnat: aquells que no tinguin unes bones competències lingüístiques en llengües estrangeres estaran en pitjors condicions en el moment de l’accés al món del treball.